Ruta del suro a la vila de Cassà
L'antiga estació del ferrocarril és on comença la ruta del suro a la vila de Cassà, just al costat de la Via Verda

Ruta del suro a la vila de Cassà

Un itinerari transfronterer amb Cassà com a punt d'interès

La ruta del suro, més enllà de la vila de Cassà, uneix els territoris surers que van de Morellàs a Cassà de la Selva, aprofitant el traçat de la ruta Pirinexus.

Aquest itinerari transfronterer relliga, a través del patrimoni cultural i natural, els territoris del Rosselló, l’Alt i Baix Empordà i el Gironès, tots ells vinculats històricament a l’obtenció, transformació i comercialització del suro, especialment per a l’elaboració de taps de vi (que també es produeix a la zona) i, sobretot, de cava.

A la majoria de municipis pels quals passa la ruta del suro hi trobareu una proposta d’itinerari urbà que us permetrà descobrir el patrimoni vinculat a la seva indústria suro-tapera. Més informació a www.rutadelsuro.cat .

Ruta del suro a la vila de Cassà

La ruta del suro a la vila de Cassà és la millor forma de descobrir els elements d’interès del nucli urbà.

La història de Cassà de la Selva està estretament lligada a la indústria surera iniciada al municipi al segle XVIII. Al llarg d’aquest recorregut urbà descobrireu elements patrimonials relacionats amb el món obrer, juntament amb les magnífiques cases modernistes que varen fer construir els propietaris de les fàbriques de taps de suro o els grans propietaris forestals.

La ruta del suro centrada al nucli urbà de Cassà de la Selva comença a l’estació de l’antic Carrilet, la línia del tren petit inaugurada el 1892 per impulsar la indústria del suro i que unia les tres viles sureres de Sant Feliu de Guíxols, Llagostera i Cassà amb l’estació de Girona. En les tres poblacions esmentades l’evolució de la indústria surera ha estat diferent i l’únic municipi on aquesta no només es manté, sinó que hi té un important pes econòmic en l’actualitat, és Cassà de la Selva, on els primers anys del segle XXI encara hi havia més de 500 treballadors empleats a la indústria del suro i prop de 40 empreses transformadores, algunes de les quals amb les produccions més importants de taps de suro del món.

     

Els punts d'interès de la ruta del suro a la vila de Cassà

1. Estació del Ferrocarril (1892, eclèctic)
El ferrocarril de via estreta de Sant Feliu de Guíxols es va construir per afavorir la puixant indústria surera, que a Cassà de la Selva va tenir una incidència especial.
L’única instal·lació que s’ha conservat és l’estació, construïda el 1892, però han desaparegut un petit edifici de serveis, la caseta de la brigada de Via i Obres, un cobert amb un moll de descàrrega i les mateixes vies. Les estacions eren els equipaments més importants que es trobaven al llarg de la línia del tren. L’interior es dividia en tres espais, que s'identificaven amb usos diferenciats: sala d'espera, despatx de taquillatge i facturació, i habitatge.
La línia del ferrocarril es va aturar definitivament l'any 1969 i, a partir de 1990, l'edifici de l'antiga estació, després de la seva rehabilitació, s’ha destinat a usos diferents: exposicions, sala polivalent i oficines.

2. Can Nadal (1906, modernista)
Manel Nadal va fer construir aquesta casa que s’envoltaria més endavant d’un frondós jardí amb diversitat d’espècies. Les relacions entre els Nadal, fabricants i comerciants de taps i els Oller, fabricants de taps de xampany, quedaren segellades amb el casament, l’any 1918, de Joaquim Nadal i Àngela Oller, matrimoni que es va traslladar definitivament a aquesta casa, un cop acabada la Guerra Civil. L’any 1984 la casa va passar a ser propietat municipal i l’any 1989 va entrar en funcionament com a Ajuntament.
El modernisme va coincidir amb una de les èpoques de creixement de la indústria surera i a Cassà està ben representat. En aquesta casa s’utilitzen esquemes propis del modernisme i es troben referències a Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch.
La façana exterior no ha experimentat canvis en la decoració original, en la qual destaquen les ornamentacions, els vitralls i els elements de forja, amb referències florals i medievals. En canvi a l’interior els elements originals que s’han conservat, a part del sostre de l’antic menjador, avui sala de plens, són els paviments de mosaic, l’arramblador de l’escala fet amb estucat amb elements florals i alguns dels vitralls.

3. Màquina de tren i vagons
Del 1892 al 1969 una línia de ferrocarril de via estreta enllaçava la ciutat de Girona amb el port de Sant Feliu de Guíxols i unia poblacions sureres importants. A banda de l’impuls que va donar a la indústria surera, la línia també va ser important per a la pagesia, ja que va comptar amb un nou mitjà de transport per portar els productes als mercats, i també per al sector més lúdic, atès que s’organitzaven serveis especials per assistir a les festes dels pobles del voltant.
Josep M. Bregante, poc després de la clausura de la línia, va adquirir una locomotora, un cotxe i un furgó que havien estat construïts a Alemanya. La locomotora, que s’havia comprat l’any 1905, la número 6, és una de les que va tancar la línia i comptava amb una caldera que solia gastar entre 8 i 10 kg de carbó per quilòmetre. El cotxe i el furgó són del 1891. El cotxe era de viatgers i és del model A3; era un cotxe de primera classe que posteriorment es va reconvertir en segona, amb la qual cosa va passar de tenir dotze places entapissades de pell a tenir-ne setze en dos bancs de fusta. El furgó tenia la funció de transport d’equipatges.

4. Fàbrica del Gas (1901, modernista)
Notable exemple modernista d'arquitectura industrial. El 1896 la Societat d’electricitat de Cassà va demanar construir aquest edifici per destinar-lo a l’enllumentat públic i l’any 1901 s’hi va instal·lar la Compañía General de Alumbrado por Acetileno de Barcelona, que devia ser la que li va donar l’aspecte actual. De l'exterior, en destaca el rètol de l'empresa, la ceràmica vidriada, les restes d'esgrafiat i la reixa d'entrada per a carruatges, de forja amb decoració floral, realitzada per Antoni Planas (Serreta), de Cassà de la Selva, el qual té altres exemples de reixes magnífiques a Cassà.
Aquesta empresa fabricava i subministrava gas acetilè per a l'enllumenat públic de Cassà, que substituïa l'antic subministrament de petroli, tot i que ben aviat el gas acetilè va ser substituït per l'electricitat. Per produir gas acetilè se submergien pedres de carbur amb aigua i per aquest motiu l’edifici disposa d’uns grans soterranis que feien la funció de magatzem d’aigua.
Aquesta edificació tenia una xemeneia de 25 metres que donava a l'edifici un marcat caràcter industrial. Dissortadament aquest element va ser enderrocat el 1937 per evitar els efectes d’un bombardeig.

5. Carrer Ample
A finals del segle XIX es va començar a construir el carrer Ample, dins el projecte d’urbanització de Baudili Duran, que enllaçava el nucli antic del poble amb el ferrocarril. Un dels primers edificis que es va construir en aquest carrer data del 1893, i és l’antic magatzem de can Duran (que posteriorment es va utilitzar com a cinema) a la cantonada amb el carrer del Reverend J. Bosch. A partir d’aquest any es van anar construint edificis amb cases modestes de planta i pis, les quals tenien petits tallers de taps de suro, que al final es van anar convertint en habitatge. En aquest carrer queden exemples interessants de l’arquitectura de finals del segle XIX i fins als anys vint del segle XX: can Cubó, can Vilahur, Can Duran-Olivé, can Garoina (família Esteba), a l’esquerra, i can Ruscalleda, a la dreta, a la cantonada amb el carrer del Raval. Aquí on estem situats, és can Cubó, d’estil noucentista, era la casa de Josep Pla, mestre d’obres al qual es deuen gran part de les construccions de Cassà des de finals del segle XIX a les primeres dècades del segle XX.

6. Casa dels canonges (gòtic)
Casa medieval desenvolupada en dues plantes. Presenta algunes reminiscències gòtiques. L'any 1900 va ser profundament reformada i, per tant, de la façana originària se n'ha preservat poca cosa. Amb tot, es conserva de l'antiga casa medieval un arc de carreus de pedra que correspondria a un antic pòrtic i una finestra gòtica, actualment cega. Cal destacar, també, les obertures gòtiques de la planta pis, biforades, amb arquets trilobulats i pilar central; la cornisa i l'acroteri d'obra. Possiblement hauria estat la casa del sagristà, que tenia tant o més prestigi que el domer, i més endavant va ser coneguda com la casa dels canonges atès que s'hi recollien els delmes corresponents a la seu de Girona.

7. Carrer Major
El nucli antic de Cassà va patir una important transformació a causa de la indústria surera; al carrer Major es varen reedificar algunes cases lligades amb el món industrial amb elements modernistes i eclèctics. Una d’elles és aquesta casa, can Jubert, els propietaris de la qual també ho eren de la fàbrica Reliable (1926-1996) i de la banca Jubert i Presas (1902-1957), l’oficina de la qual estava situada a la planta baixa de l’edifici. A Cassà, de manera excepcional, a la primera meitat del segle XX hi havia dues banques, les quals varen néixer per cobrir les necessitats financeres que tenien els empresaris surers. Aquesta casa reformada el 1928, pel mestre d’obres Josep Pla, compta amb una espectacular façana. En aquest mateix carrer hi havia la casa modernista de can Menna (actualment desapareguda), on hi havia l’entrada a una important fàbrica surotapera, la Figueras i Dausà.

 

8. Cooperativa de consum La Protectora (1901 i 1929, eclèctic)
La creació de les cooperatives de consum anava molt lligada a les societats obreres industrials que aquí a Cassà eren representades bàsicament pels treballadors surers. Aquesta cooperativa, que ja existia el 1884, va tenir ben aviat més de 400 associats i s’hi podien adquirir els productes a preus més baixos. La cooperativa va deixar de funcionar a principis dels anys seixanta del segle XX. Els dos edificis corresponen a dues èpoques diferents: l’any 1901 i l’any 1929. A l’edifici més nou, d’un sol pis, encara s’hi pot llegir a la part superior el nom de la Protectora. A les façanes respectives, hi destaca la decoració de motius florals i geomètrics.

9. Travessera del passeig de Vilaret i passeig de Vilaret
A la travessera del passeig de Vilaret encara es conserven alguns dels espaiosos patis de les fàbriques de suro on donaven els finestrals que il·luminaven les sales de treball. A la part posterior dels patis s’aixecaven les cases dels propietaris i els obradors que tenien la façana principal al carrer de la Indústria.
El passeig de Vilaret es va construir l’any 1894 amb el nom de plaça Nova i era fruit de l’ampliació del poble envers la carretera. Al passeig de Vilaret hi havia l’accés a una altra fàbrica important, l’Oller; a la part posterior de la qual hi havia la casa del propietari, ben conservada avui al número 28 del carrer de Marina. Al costat d’aquesta fàbrica es pot veure, fent cantonada amb el carrer de Marina, una altra construcció espectacular, can Figueres, de l’any 1920, de l’arquitecte Isidre Bosch, que té unes magnífiques reixes de forja realitzades per Antoni Planas (Serreta) a la part del carrer de Marina.

10. Alzina surera
Notable exemple d’alzina surera en el tronc de la qual es pot observar la marca de l’última vegada que es va pelar per aprofitar l’escorça amb destí a la indústria surera. Aquest arbre va ser plantat l’any 1959 o 1960 davant l’entrada del desaparegut magatzem de l’industrial surer Enric Mestres i Roca i al costat de la que havia estat la cooperativa cassanenca Uprodeco (Unión de productores de desperdicio del corcho), fundada el 1952 i impulsada per empresaris surers. Era coneguda popularment com el Trust i en formaven part gairebé totes les empreses sureres de Cassà.

 

carrerindustria11. Carrer Martí Dausà i de la Indústria
Aquest edifici havia estat una important fàbrica de suro, Rich-Xiberta, tot i que abans havia estat seu d’una escola privada laica, Escola Politècnica Cassanenca, coneguda popularment com can Vilaret. Fundada l’any 1887, es va traslladar a aquest edifici l’any 1912 i va tenir un important renom per la pedagogia renovadora que utilitzava. Al fons del carrer s’entreveu una altra casa de propietaris surers can Tou (fàbrica Dausà) ja al carrer Indústria. El carrer Indústria era l’antic camí ral a la Bisbal i es va començar a construir al segle XVIII per la necessitat que tenia el poble de créixer cap a aquella banda. El carrer era conegut com el carrer de la Llet, tot i que l’any 1887 ja va passar a anomenar-se carrer de la Indústria, la qual cosa denota la importància que hi tenia aquesta activitat. Hi havia fàbriques com la de can Tou abans esmentada, can Calau, can Cassà, can Turon, can Barceló, can Xiberta, ... i la segona banca de Cassà, la Banca Bosch i Codolà (1909-1956).

 

 

cantrinxeria12. Can Trinxeria (1897, modernista)
Casal familiar d'una branca de la nissaga dels Trincheria i que l’any 2000 va adquirir l’Ajuntament. Hi vivien grans propietaris rurals amb interessos surers a les Gavarres. Un d’ells va ser Marçal de Trincheria, important defensor de la indústria surera de les comarques de Girona i autor del llibre La Liga aduanera hispano portuguesa a finals del segle XIX. En comparació amb altres edificis modernistes de Cassà, Can Trinxeria és el millor exemple d’estil neomedieval que hi ha. Respon a una solució historicista, d’estil neogòtic, que es trobaria dins la línia de la reinterpretació d’un palau neogòtic civil català, a manera de palauet urbà. Josep Balet, l’arquitecte, va incorporar-hi elements autòctons, com l’esplèndida escena de caça que hi ha a la balconada del primer pis. Altres elements destacables de la façana són l’escultura del Sant Jordi, sota el balcó semicircular, i la decoració amb elements figuratius, vegetals i animals i els pinacles amb figures exemptes d’inspiració medieval. Altres elements d'interès són les pintures murals i la sala coberta amb volta de canó amb petxines a l’interior, i la torre del molí de vent del jardí, de planta octogonal i estil neoàrab.

13. Centre recreatiu (1912)
Espai d’oci i també lloc de tertúlia i de lectura de la nova societat industrial que constava d’un cafè (construït el 1892), i d’un teatre i saló de ball (1897), que varen ser molt populars. La figura del lector en les fàbriques de suro, un treballador que llegia les notícies del diari a la resta dels treballadors, exemplifica la importància que el moviment obrer donava a la instrucció.
Primer va ser seu del Círculo Recreativo i l l'any 1912 va passar a ser la seu del Centro de la Unión Republicana, que va encarregar una gran reforma a Rafael Masó, de la qual dissortament no queda pràcticament cap element. El Centro va ser escenari de nombroses activitats polítiques, però va ser, sobretot, un espai d'esbarjo popular fins a l'esclat de la Guerra Civil. L'any 1942 va donar cabuda al Círculo Recreativo, societat que ha arribat fins als nostres dies, ara com a Centre Recreatiu.
La planta baixa ha estat molt modificada mentre que la part superior ha conservat més els seus elements originals. A la zona central, que presenta una cornisa, originalment hi figurava el nom de C. Unión Republicana.

 

14. Sala Galà (1910, eclèctic)
L’arquitecte Isidre Bosch ja va projectar l’edifici com a sala de ball, en una societat industrial que necessitava nous espais de lleure. L’any 1969 es va convertir en discoteca. Així, primer com a Sala Galà, després com a Sir Thomas, aquest lloc va ser el centre de diversió i esbarjo dels joves cassanencs i també dels pobles veïns al llarg de pràcticament tres quarts de segle. Després de romandre molts anys tancada, l’Ajuntament la va adquirir l’any 1998 i la va inaugurar el 2003 amb finalitats culturals.
L'edifici és d'estil eclèctic i presenta una nau a tres alçades. Les dues façanes, que han sofert molt poques modificacions al llarg dels anys, destaquen per la utilització d’elements decoratius de diferents estils, per la decoració dels coronaments i per la utilització també del ferro forjat.
També és interessant l’edifici de davant, conegut com el Rotllo, edifici construït el 1912 pel mateix arquitecte, amb una façana característica amb elements modernistes.

15. Can Serra (1910, modernista)
És un notable exemple d’habitatge modernista particular d’empresaris surers. El seu antic propietari, Josep Serra i Carbó (1857-1940), va registrar diferents patents com la d’una fórmula d’aglomerat de suro que va vendre a la Crown Cork & Seal Corp. de Baltimore (EUA), que va servir per fer discos que permetien l’hermetisme dels populars taps corona i amb la venda de la qual va fer fortuna.
L’arquitecte Isidre Bosch va projectar aquesta casa mentre els seus propietaris vivien a Baltimore i a la part posterior de la casa, estava ubicada la fàbrica, coneguda per can Serra (avui desapareguda), que era ben visible des del carrer del Molí.
En la construcció s’utilitzaren diferents estils medievals. La distribució de la casa respon a un esquema central que es reflecteix en la torre que sobresurt de l'edifici i de la qual cal destacar les arcades d'estil mossàrab i la barana formada per ulls de bou de pedra artificial que segueix esquemes gòtics. Altres elements a destacar són els estucats i esgrafiats, pintures, i el jardí posterior que encara conserva la composició de l’època.

 

 

16. Conjunt de can Frigola i la Torre Salvana (segle XVI, gòtic)
És el complex arquitectònic civil més antic i important de Cassà, format per una casa i la torre adossada. El conjunt el va aixecar al segle XVI la família Salvà, posteriorment va passar a mans municipals i a mitjan segle XIX a la família Frigola, excepte la torre adossada, que va continuar essent de propietat municipal i que va fer la funció de presó.
Els usos a què es va destinar la casa Frigola van ser, entre d'altres, d’hostal, de botiga de pa, vi i carn...
De la façana de can Frigola cal destacar la gran porta d'entrada adovellada, els arcs conopials, d’estil gòtic, i la torre de planta quadrada coberta a quatre vessants, i amb quatre pisos connectats per una escala de cargol. El segon pis i la garita de planta circular, són elements d’una reforma posterior, possiblement del segle XVIII.

 

 

17. Voltes de les Mesures (segle XVIII, obra popular)
És l’únic porxo que existeix a Cassà. Els elements originals que es conserven són les bases del porxo de pedra natural i les lloses del paviment.
L’any 1725 el terreny va passar a mans municipals i s’hi va aixecar un edifici porxat per ubicar-hi les mesures públiques obtingudes mitjançant concessió reial en època medieval. Les mesures eren de pedra i s'havien d'utilitzar en totes les transaccions de cereals com a guiatge per calcular el pes. El porxo era cobert directament pel teulat, però l'any 1841 l'ajuntament autoritzà a Francesc Oller la construcció d'un edifici a sobre de la teulada.

18. Plaça Petita
És un dels racons amb més encant de la població de Cassà i una de les places que resten del petit nucli medieval des del qual Cassà es va anar expandint. Durant segles, doncs, va ser un punt neuràlgic amb una gran activitat comercial i lúdica. Estava reblert de botigues i en el seu espai central s’hi celebrava el mercat, i en dies assenyalats tot tipus d’activitats festives. En aquest indret també es localitzaven equipaments antics, com l’antic hospital de pobres al segle XVI, i era el lloc on s’escollien els jurats de la Universitat de Cassà (precedent en certa manera del govern local) per mitjà de rodolins, un curiós procés de selecció que es troba perfectament descrit en un privilegi reial del segle XVI i que era llegit abans de començar la cerimònia a viva veu a la plaça pública de la vila.

19. Església Parroquial (segle XVI, gòtic)
Es va començar a construir al segle XVI sobre les restes d'una església romànica datada a finals del segle XII i no es va acabar fins al segle XVIII. Bàsicament és d'estil gòtic, amb elements renaixentistes a la façana i neoclàssics en les capelles dels creuers. L'altar major barroc construït per l'escultor Pau Costa va ser destruït durant la Guerra Civil. De l'altar original només se’n conserven quatre columnes salomòniques, les portes de Sant Pere i de Sant Pau i l’expositor de la custòdia, mentre que la resta és una reproducció feta per Ramon Pericay en la dècada dels seixanta del segle passat. Durant la Guerra Civil també es va destruir el bell altar barroc de les Sogues, també de Pau Costa, i el més antic del Roser. Altres elements que cal destacar són l'escultura de sant Martí, patró de la parròquia, a l'entrada principal i els capitells romànics que es conserven encastats en alguns paraments interiors. Els finestrals neogòtics de la nau foren construïts a partir del 1926.

20. Col·legi La Salle i Capella de les Monges (1881-1906, neoclàssic i neogòtic)
La nova societat industrial va portar una millora en la qualitat de l’ensenyament. Per pal·liar la situació precària de les escoles públiques al segle XIX, es varen fundar escoles laiques, com l’escola Vilaret entre d’altres, i religioses. Aquestes últimes es varen situar en aquest carrer: la de nenes, de les Germanes Filles de l’Immaculat Cor de Maria (que s’havia fundat el 1863) i la de nens, La Salle (que s’havia fundat el 1881), que encara continua la seva activitat pedagògica i a la qual l’any 2005 la Generalitat va guardonar amb la creu de Sant Jordi. Els dos elements més representatius estan situats en els dos extrems del conjunt i estan datats en el mateix any, el 1906, i pel mateix mestre d’obres, Josep Pla. Un és la façana més propera al carrer de l’Estació, que presenta una composició d’arrels neoclàssiques, i a l’altre extrem, la capella de les Monges, d’estil neogòtic, avui convertida en auditori. L’any 1978 les religioses varen cessar la seva activitat pedagògica i el Patronat de les Escoles Cristianes la va adquirir per ampliar el col·legi i per continuar-hi la labor educativa.